Els dos diumenges anteriors a l’evangeli hem llegit i hem comentat el Sermó de la Muntanya, del qual es dedueix que en el pla de Déu hi ha una saviesa superior, una saviesa que ha estat amagada fins que Déu ens l’ha volgut manifestar a través del seu Fill Jesucrist. Una saviesa que nosaltres podem trobar sempre en l’Escriptura gràcies a la llum de l’Esperit Sant tal com ens ha dit Sant Pau en la segona lectura.
Avui veiem que Jesús ens presenta una nova justícia, una justícia que ja no es mesura en termes quantitatius com es feia en l’Antiga Llei, sinó que es mesura segons l’adhesió del cor a les exigències del Regne, és a dir a la voluntat de Déu. Una nova justícia que transforma les dimensions més profundes i personals de la nostra relació amb Déu, ja que Déu pot llegir en el nostre cor i sap molt bé què s’hi pot amagar darrera d’un insult, darrera d’una mirada, o darrera d’unes paraules.
Amb la seva autoritat Jesús va dir als deixebles: “Jo us dic que, si no sou més justos del que ho són el Mestres de la Llei i el fariseus, no entrareu pas al Regne del Cel”. Això vol dir que els seus seguidors hem de ser més exemplars no només en el compliment extern de la Llei, sinó també en el sentit de tenir un ideal moral més elevat, un ideal al que només s’hi pot arribar mitjançant l’amor a Déu.
També ens ha dit Jesus: “No us penseu que vinc a desautoritzar els llibres de la llei i dels profetes; no vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los”. Completar la Llei, de quina manera? Doncs donant-nos una llei nova superior i més exigent perquè és una llei que està centrada i fonamentada en l’amor. És una llei més exigent perquè l’amor és exigent i té la virtut de lligar-nos, però al mateix temps té la virtut de fer-nos sentir més lliures.
Jesús no promulga unes lleis limitades als aspectes externs, com són quasi totes les lleis humanes, sinó que vol que arribin al mateix interior de l’ésser humà. I això vol dir una cosa molt important: que l’esperit del vertader cristià ha de ser un esperit filial envers el Pare del cel i un esperit fraternal envers tots els homes. Aquí està la clau de tota la llei evangèlica: estimar Déu i estimar els altres.
Aquest fragment de l’evangeli de Mateu que hem llegit avui és un dels més solemnes i interpel·ladors, perquè ens presenta una seria d’antítesis que reforcen la llei i aquest “doncs jo us dic” que pronuncia Jesús ens empeny a anar fins el fons de l’esperit dels manaments.
Per això el no mataràs ha de sortir d’un cor pacífic i pacificador, que està lliure de venjances, que està convençut que la reconciliació és possible. Quantes morts, quants genocidis han començat precisament perquè algú o alguns han anat alimentant l’odi en el cor de les persones. L’exemple que ens ha posat Jesús a l’evangeli es molt il·lustratiu, i el que ens ve a dir clarament és que per reconciliar-nos plenament amb Déu hem de començar per reconciliar-nos amb els nostres germans.
El qui estima no es queda mai a mig camí. Va fins el final. I, si convé donarà la vida per la persona estimada. És a dir, no es reserva, no es divideix: s’entrega totalment. El no cometis adulteri, no solament ve d’un cor net, sinó d’un cor que estima i que coneix el valor de l’amor autèntic. Perquè quan l’amor dels esposos és realment amor de debò, el matrimoni no s’esquartera, és com una roca ferma capaç de resistir tota mena de sacsejades.
I també amor a la veritat, un amor que atorga a la paraula tota la força d’expressió i de compromís que ha de tenir. L’home de paraula, no necessita per a res el reforç del jurament perquè amb la seva conducta imita al Pare del cel que a través del Fill és un sí etern d’amor a la humanitat.
Davant d’aquestes paraules de Jesús que ens inviten a ser més justos procurem evitar en tot moment caure en el fariseisme i no ens limitem a complir amb els aspectes extens de la Llei de Déu, com si es tractés d’una llei humana, mentre per dintre potser estem alimentant males intencions, mals desigs i falsedats
